CARNAVAL DE BARCELONA 2014

"El Raval" febrero 2014 . Número 238

CARTA OBERTA A L’ALCALDE DE BARCELONA. Pel Comitè d’Empresa de BSM (UGT, CGT, SIA-FESIT, CSIF, USOC)

CARTA OBERTA A L’ALCALDE DE BARCELONA

Per què Sr. Alcalde? Per què ho fa així? Així no val!

Vostè fa molts anys que fa política. I vostè fa molts anys que és honest. I vostè fa molts anys que treballa per a aquesta ciutat , i que diu que l’estima, i que l’estima de veritat, però només fa uns pocs anys que la mana, que la governa.

I nosaltres, les seccions sindicals que conformem la majoria del Comitè d’Empresa de BSM, i els treballadors i les treballadores que la composem, en fa molts anys que també treballem per a la ciutat, i que diem que l’estimem, i que l’estimem de veritat, i li volem dir en aquesta carta que si vostè és veritablement honest, no pot fer-ho així. No seria just. I vostè vol ser just.

I ens expliquem:

Vostè fa molts anys que ha ajudat a fer del sistema públic català un referent a tot el món. A la sanitat, a l’escola, a nivell català, però també en els serveis públics d’aquesta ciutat. Hem escoltat el que pensa del servei públic moltes vegades a la seu dels nostres sindicats i a la tribuna de les escoles de negocis, i a la cadira del ajuntament, primer a la oposició i ara com a alcalde. Sigui coherent i no destrossi l’empresa pública ara que governa la ciutat.

Vostè ha trobat una empresa pública com BSM que funciona. Que ha fet bé la seva feina. Que és referent en el seu sector principal: la gestió de serveis públics de mobilitat de la ciutat. Que té aparcaments en soterrani construïts per BSM per als ciutadans allà on la iniciativa privada no volia anar perquè eren barris “poc productius”, que gestiona la major àrea urbana regulada fent-la compatible per als residents i per a forans. Però també és referent en la gestió d’instal·lacions lúdiques i esportives. No és veritat que el feliciten els presidents de totes les Federacions Internacionals que fan els seus mundials a Barcelona, al Palau Sant Jordi o a l’Estadi? Quantes ciutats hi ha que mantinguin actiu i ple d’esdeveniments unes instal·lacions com les Olímpiques o com el Fòrum 15, 20 ó 30 anys després d’estrenar-les? I nosaltres, els sotasignats, representants dels treballadors i treballadores, juntament amb totes les persones de la plantilla, ens sentim part d’aquest èxit contribuint des de fa molts anys, però també en aquests darrers anys que vostè és alcalde, a què la ciutat funcioni, a què els serveis públics de mobilitat i gestió d’instal·lacions siguin els millors.

Busqui’ns exemples de mitjana de gestió en el camp de la mobilitat o de la gestió d’instal·lacions on no siguem tant bons com el millor. Som més cars? Ja li diem nosaltres que no! Treballem menys hores? No! Som menys productius en termes de resultats? Ja li diem nosaltres que no! Si pot demostrar-nos que no tenim raó, que hi ha exemples i dades de mitjanes que contradiuen aquestes afirmacions tan contundents que li fem, posi-les sobre la taula. Digui’ns una ciutat del món que hagi fet un patrimoni de 65 aparcaments soterranis en només 30 anys sense invertir com a Ajuntament ni un euro, només amb les rendibilitats dels aparcaments anteriors... i molts d’ells fets als barris on la iniciativa privada no vol anar-hi! Accepti que nosaltres tenim alguna cosa a veure amb aquest èxit. I sap per què? Perquè hem cregut en la bona gestió pública, perquè hem cregut que si fèiem les coses bé teníem futur, perquè hem confiat en els gestors públics i en els bons polítics, perquè volem confiar en vostè i gent com vostè.

I ara ve i ens diu que necessita diners  -per a una finalitat molt lloable, això si- i que ens ha de fer petits, que ens ha de concessionar a un privat.  No mira com ho hem fet en el passat, no veu que en el futur potser li aniria millor si la seva empresa pública fos més gran. Diu que necessita diners i que és l’única forma d’aconseguir-los. I demà? Ens tornarà a fer una nova queixalada? Si hi ha una altra fi lloable demà, si torna a ser alcalde, ens esquarterarà? No vol tenir en compte que som aquell sector públic potent, ben gestionat, amb un comitè d’empresa compromès, modern, al costat dels ciutadans, amb criteris de gestió d’empresa privada? (tot això ho treiem d’una conferencia seva a Esade fa uns mesos). No ens faci això. No ho faci així. No ens ho mereixem com a representants ni com a treballadors. Vostè no s’ho mereix com a alcalde. No veu que ens posa als peus dels cavalls? No veu que si no ens defensa vostè que és el propietari estem morts? Que demà vindrà vostè o un altre i dirà que en necessita més? Que tothom s’atrevirà a dir: fes més diners ràpids amb BSM... fes-la més petita... dóna un altre trosset als privats... i ens matarà... i matarà la gallina dels ous d’or... la gallina que és l’enveja de totes les ciutats del món, la que li ha construït 65 aparcaments, la que li ha mantingut el Palau Sant Jordi com el primer dia o la que li ha permès en sis mesos ordenar el Park Güell.

Per què ho fa? Per què no té en compte tot això que li expliquem? No veu que és el principi del fi? Vol ser vostè, precisament, l’alcalde que acabi amb BSM?

Fa molts anys que ens deien (i vostè també ho deia als comitès d’empresa de Sanitat) “sigueu responsables”, “tingueu seny”, “si no som els millors en tot i sobretot en despesa i gestió ens vendran”, “sigueu moderats”, “ajudeu-me a fer una bona gestió i ens farem grans”... Nosaltres ja hem complert. I estem orgullosos. Compleixi, alcalde, compleixi vostè amb nosaltres. No destrossi BSM. No ens obri avui la via petita, que demà ens dessagnarà. Deixi’ns seguir fent bona feina, creixent, defensant les condicions de treball sempre, amb fermesa, però sabent que estem compartint un projecte amb els que creuen en el sector públic, com vostè diu. Deixi’ns creure en vostè. No ens porti a on no ens agrada anar, no ens faci sortir al carrer.

Fixi’s que no li parlem de contractes ni de subrogacions. Perquè ja sabem que ens dirà que no ens preocupem, que tots tenim feina assegurada, que tal com està la cosa ja és molt... i possiblement tingui raó.  Però tant la quarantena de companys que diu la Direcció de l’empresa que es subrogaran, com l’exercici de fons, ens preocupa l’esquarterament de demà: si li deixem fer aquesta primera cirurgia de 15 aparcaments segur que demà ens faran una altra, serà una desaparició lenta però segura. Estem convençuts. I no ho permetrem.

Fixi’s també que no li parlem de les raons del perquè fa això. De qui hi ha al darrera d’aquesta operació. De quins interessos, ocults, l’empenyen a vostè a fer-ho. Sap per què? Perquè ho suposem, però no tenim proves. I nosaltres avui, en aquesta carta, només li volem dir allò que n’estem segurs. No volem fer trampes ni utilitzar la demagògia. Volem ser francs i sincers. No volem especular. Tan segurs estem de tot el que li diem, que estem convençuts que vostè, que és honest, sap que tenim raó.

Sap que els aparcament de BSM, públics, en termes de places d’aparcaments gestionades a Barcelona són un percentatge molt petit del total de la ciutat?  No creu que ja està prou desequilibrat a favor de la gestió dels privats aquest sector? Aquí el binomi públic/privat ja està molt decantat cap el privat... deixi que el petit tros públic segueixi sent el que marca la qualitat i el prestigi i no ens faci més petits encara.

Acabem com hem començat en el títol: Així no val! És l’inici del final.

I amb sinceritat: té vostè, alcalde, als sindicats UGT, CGT, SIA-FESIT, CSIF i USOC del comitè d’empresa de BSM, disposats a seguir al costat de BSM i de l’alcalde de la ciutat si creu en BSM. Si no hi creu, ens tindrà en front. No pot ser d’una altra manera. I vostè segur que ho entén. Segur que ens entén.

Pel Comitè d’Empresa de BSM (UGT, CGT, SIA-FESIT, CSIF, USOC)

TENSIONES Y FRAGMENTACIONES. Editorial del periódico "El Raval" de febrero 2014

No hace mucho tiempo, cuando la crisis económica estaba en sus albores, el panorama político parecía estabilizado en un proceso de bipartidismo político en España. Se hacían análisis de tal cuestión y la ciudadanía parecía aceptar la situación sin entusiasmo pero sin un grado significativo de descontento. El modelo de otras democracias más veteranas, en las que el bipartidismo se había consolidado anteriormente, parecía dar al modelo ciertas garantías de continuidad y consolidación.

Pero estalló la gran estafa internacional y llegó la crisis económica a España. Y como aquí ya arrastrábamos la burbuja del ladrillo, la crisis se hizo especialmente agresiva.

El descontento social le costó caro al partido socialista que fue barrido en las urnas. Pero poco después quedó claro que el gobierno de Rajoy no iba a calmar la tensión social sino todo lo contrario.  Con cifras de paro disparadas, con una reforma laboral tremendamente dura para los trabajadores, con casos sangrantes de corrupción y con constantes recortes en servicios y derechos, la ciudadanía despertó del letargo y empezó a organizarse y movilizarse. Las redes sociales, ya muy extendidas en España, ayudaron al proceso de movilización y a la extensión de la conciencia ciudadana. La tensión social aumentó exponencialmente, se generaron «mareas» de varios colores y lo que en primavera de hace tres años fue llamado Movimiento 15-M poco a poco se fue convirtiendo en una  movilización social constante que había de tener consecuencias políticas sin duda alguna.

Y ahora se aprecia claramente una de esas consecuencias. La tensión ha provocado fragmentación.  El bipartidismo ahora mismo es impensable y todos los analistas auguran parlamentos nacionales y autonómicos muy fragmentados. Hasta ahora, solo el PP parecía inmune a este fenómeno. Pero las últimas noticias indican que también por ese lado la tensión deriva en fragmentación. La presentación de VOX, una nueva formación a la derecha de la ya muy derechizada cúpula del PP y los movimientos de Vidal Quadras, Mayor Oreja y el inefable Aznar, así lo indican.

Por el lado izquierdo del espectro político las cosas son más espectaculares. La tensión social aumentada está produciendo una llamativa fragmentación en la que el movimiento de ideas y planeteamientos genera cosas tan curiosas como una monja liderando una alternativa de izquierdas.

A modo de resumen revisemos un poco el panorama general desde la izquierda hasta la derecha:
- Las CUP irrumpen en el parlament por la izquierda de ERC. Pero ya se están organizando nuevas formaciones alternativas de izquierda en Catalunya. Además de movimientos alternativos sin vocación de convertirse en partidos políticos. Que esa es otra...

- ICV-EUiA, la formación de las seis siglas, un guión y una «i» muy divertida, debe resolver la tensión entre sus miembros más identificados con la reivindicación nacional catalana y los que mantienen el clásico espíritu internacionalista y de clase.

- Los socialdemócratas deben resolver la tensión entre el PSOE y el PSC. Pero el PSC debe resolver las tensiónes internas entre sus sensibilidades más o menos catalanistas. Por otra parte, en Barcelona, acaban de iniciar un proceso de primarias en el que distintos candidatos deberán marcar perfiles propios. Ya veremos si eso acentúa o no las tensiones internas y la evolución futura.   

- CiU, pese a tener solo dos siglas, ya ha presentado sus tesiones internas aunque el clima social ayuda a que Unió se mantenga en un discreto papel crítico que ya veremos cómo evoluciona.

- En la derecha, hasta ahora muy sólida pese al efecto «Ciutadans» en Catalunya y el de UPyD a nivel nacional, ya hemos visto que empiezan a resquebrajarse las junturas y es previsible que en un futuro próximo aumenten los «movimientos de posicionanmiento» de diferentes personajes atentos a sus propios intereses. Al fin y al cabo la derecha se mueve por intereses.

Y todo esto ¿qué significa?. Significa que la política ha vuelto. La situación recuerda a la «explosión» que se produjo tras la muerte de Franco, durante la transición, cuando hasta 400 partidos políticos se presentaron a elecciones. Significa que ya no se puede simplificar. Significa que el debate político ha llegado a los bares, a las panaderías, a las asociaciones, a los barrios, a los despachos, a las universidades, a las redes sociales, a las calles... Y nos alegramos de ello. ¡Hasta nos emocionamos por ello! El futuro se abre. El pueblo ha despertado. Los mediocres ya no tendrán acomodo fácil.

L'ALTRA HISTÒRIA DE L'ASSESIN DEL BORN per Mireia Escobar. Mireia Escobar és coordinadora pedagògica del projecte Ta-Aixira de l’Espai d’Inclusió i Formació del Casc Antic (EICA)

Aquests dies, s’està creant molta alarma social al voltant del boig del Born, un criminal perillós que va deixar en suspens el veïnat i la policia des que, el dimarts 7 de gener, va ferir un home i en va matar un altre en un carrer del cèntric barri de Barcelona. Aquest jove va arribar essent un nen, sol, segurament amagat als baixos d’un camió i a la recerca d’oportunitats, com molts altres menors, els anomenats menors migrants no acompanyats. D’acord amb la legislació que empara tots els menors, siguin de l’origen que siguin, el noi va ser tutelat per l’administració i acollit en un centre de protecció. Segons fonts internes, el jove mantenia una bona actitud, s’implicava en els estudis de formació ocupacional que cursava al Raval i progressava ràpidament pel que fa al castellà. Llavors, què li va passar pel cap per arribar a convertir-se en un monstre que ataca i mata persones sense motiu aparent?

Després d’assolir la majoria d’edat i, per tant, abandonar els centres on són emparats, els joves tutelats –estrangers i espanyols– es troben en una situació d’especial vulnerabilitat. Sense el suport de les seves famílies, es veuen obligats a fer front a l’autonomia amb divuit anys acabats de fer; en aquest sentit, cal recordar que, segons l’Institut de la Joventut (2012), l’edat mitjana d’emancipació a Espanya cada vegada s’acosta més als 30 anys. En el cas dels joves migrants, als problemes relacionats amb la regularització, s’hi afegeix l’absència de la família, la manca d’una xarxa social prou sòlida, les barreres lingüístiques i l’escassa formació per accedir al món laboral. Afrontar l’autonomia en aquestes circumstàncies és pràcticament impossible, si no és que ets l’afortunat que rep suport de l’administració després de la majoria d’edat. Però aquest jove, com molts altres, feia deu mesos que era al carrer, sobrevivint dia a dia a base d’estirades i evadint-se de la seva nova realitat esnifant cola. Així, no va poder continuar la formació ni res del que, en el seu dia, s’havia proposat; va ser abocat a una espiral de degradació que, finalment, l’ha dut a la presó, on pagarà la mort d’una persona innocent. Els testimonis diuen que parlava sol, exaltat, nerviós, desencaixat, fins que, de matinada, el van detenir. Sorprèn, aquesta història, si tenim en compte que, tres setmanes abans de l’incident, durant la presentació d’un documental sobre trajectòries de joves extutelats, alguns responsables de l’atenció a aquest col·lectiu van declarar davant els espectadors l’èxit de les polítiques dutes a terme en l’acompanyament dels joves en el seu trànsit a la vida adulta. De fet, alguns mitjans, els mateixos que criminalitzen el col·lectiu a cop mediàtic, ja s’han encarregat de publicitar aquest suposat èxit utilitzant els testimonis d’alguns joves que, prèviament seleccionats, ens han explicat les seves històries.
 
Des del projecte Ta-Aixira de l’Espai d’Inclusió i Formació del Casc Antic (EICA), que compta amb més de deu anys d’experiència en l’acollida d’aquest col·lectiu, asseguren que es continuen detectant casos greus de risc social un cop assolida la majoria d’edat. Aquesta situació, augmentada i cronificada arran de la crisi econòmica, va impulsar l’entitat a presentar un manifest davant el Síndic de Greuges, l’any 2012, per denunciar la vulnerabilitat d’aquests joves. En definitiva, tenim cura dels nens desemparats per abandonar-los quan fan divuit anys i convertir-los en carn de canó. Fins que un noi drogat fins al capdamunt acaba matant. Però, és clar, “és el que vénen a fer”, “a robar i assassinar”. No s’equivoquin, senyors, nosaltres els vam convertir en nens del carrer, abans no ho havien estat mai. I com més s’omplin les presons de joves que havien estat menors protegits, més ens hauríem d’adonar del fracàs dels nostres sistemes de protecció.

CUESTIÓN DE FAMILIA. Columna de la psicóloga María José Hernando en el periódico "El Raval" de enero 2014

Todos conocemos la expresión «no ofende quien quiere sino quien puede». Se refiere al hecho de que son las personas que más nos importan las que más daño pueden hacernos.

Por mi experiencia de muchos años trabajando con personas que vienen en busca de ayuda profesional, puedo decir que la familia es una fuente habituial de conflicto psicológico. Problemas con la pareja, problemas con los hijos, problemas con los padres, problemas entre hermanos, problemas con familiares políticos...

¿Por qué se produce este fenómeno? ¿Por qué la familia, que  en principio es el ámbito de relación que ha de «envolvernos» en un ámbito protector se convierte tan frecuentemente en fuente de conflictos?.

Hay varios motivos. El primero de ellos es la conexión emotiva que existe entre cada persona y su familia. En la familia se establecen relaciones emocionales fuertes y, por tanto, cualquier conflicto que surge tiene un componente emocional igualmente fuerte.

El segundo es la cercanía y fecuencia de las relaciones familiares. Nos relacionamos con la familia a diario (en la mayoría de los casos) y lo hacemos en muchos frentes cotidianos. Cada una de esas circunstancias cotidianas puede convertirse en una fuente de conflicto y la permanencia en el tiempo de relaciones que en general son «para toda la vida» hace que esos pequeños conflictos puedan agrandarse por la misma perspectiva de futuro que implican.

Pero en mi opinión el factor más importante es que que tiene que ver con las espectativas. Tanto con la pareja, como con los hijos, los padres o los hermanos, tenemos siempre la espectativa de que esas personas serán personas «amigas», personas que nos acompañarán en la vida muchos años dándonos amor, protección, comprensión, etc. Por eso, cuando las cosas se tuercen, cuando aparecen los problemas, no solo se produce un conflicto interpersonal como el que se puede producir con otra persona cualquiera, se produce también un «rompimiento» o una «amenaza de rompimiento» de ese ámbito protector y amable que esperamos que nuestra familia sea. Y eso nos crea un conflicto que afecta directamente a nuestra ubicación en el mundo social, a nuestra forma de vernos y a nuestra forma de sentirnos.

Las fiestas del final del año son fechas propicias tanto para reforzar los vínculos familiares como para que surjan conflictos. Saber «lidiar» con estos temas no es cosa fácil. Si la familia se convierte en fuente de conflictos personales la vida se hace más difícil de lo que ya es y toda nuestra estructura psicológica puede resentirse. 

Mª José Hernando. Psicóloga
Visitas concertadas llamando al 627 908 300

¿EL AÑO QUE NO NOS CONSULTARON?

Se debate si finalmente en noviembre de 2014 habrá una consulta sobre el futuro de Catalunya. Van a ser muchos meses de especulación, debates y tensiones distintas. Las preguntas están listas pero no está listo el escenario legal y parece que no será fácil de construir. En cualquier caso, solo hay dos posibles soluciones a la cuestión: 1.- Se nos preguntará si queremos ser un estado y si queremos que además sea independiente.  2.- No se nos preguntará.

Lo que es seguro es que nadie se plantea preguntarnos nada más. Y a nosotros, que creemos que el pueblo debe tener (que no tiene) el derecho a decidir, nos gustaría que nos preguntaran. Pero no solo sobre el estado de Catalunya, que también. Nos gustaría que nos preguntaran sobre la reforma laboral, sobre la privatización de la enseñanza, sobre la privatización de la sanidad, sobre la ley del aborto... que nos preguntaran no solo qué status queremos para Catalunya sino qué modelo de Catalunya queremos.

Nunca hasta hoy ha sido posible técnicamente consultar tantas cosas al pueblo. Pero parece que nuestros gobernantes no están por la labor. El pueblo es peligroso para ellos. Es mucho más fácil pactar entre élites que arriesgarse a pedir opinión al pueblo. Al pueblo se le consulta cuando ya se sabe la respuesta y para eso se cuida la pregunta. Pero preguntar otras cosas... ummm ¡es peligroso!.
¿Nos consultarán este 2014? Puede ser. Pero seguro que no nos consultarán todo lo que nos gustaría que nos consultasen. Todo para el pueblo pero sin el pueblo... no sea que lo estropee.